La competència comunicativa

La competència comunicativa és la capacitat d'una persona per comportar-se de manera eficaç i adequada en un determinat col·lectiu.
Però quines són aquestes capacitats que es necessiten per dur a terme una comunicació amb aquesta comunitat de parla?
Les habilitats (competències) lingüístiques.

Les competències lingüístiques són indispensables per a la comunicació oral i escrita.
Aquestes són llegir, escriure, parlar i escoltar.

Imatge de Google

• Llegir
  És el procés mitjançant el qual es compren un text escrit. Segons Isabel Sole (1992) hi ha quatre implicacions de l'acte de llegir:
  - Llegir és un procés actiu ja que qui llegeix ha de construir el significat del text. Cadascú donarà un significat diferent que el de l'autor.
  - Llegir és aconseguir un objectiu perquè sempre llegim per alguna finalitat. L'objectiu marca el tipus de lectura i el control que fem sobre aquesta.
  - Llegir és un procés d'interacció entre qui llegeix i el text. Ha de fer seu el text i, a més, ha d'adaptar-se al text transformant els coneixements previs en funció de les aportacions del text.
  - Llegir és implicar-se en un procés de predicció i inferència*.

*Inferència és l'habilitat de comprendre algun aspecte del text a partir del significat del context.

• Escriure
  És el procés a través del qual es produeix un text escrit significatiu. Hi ha tres tipus d'aspectes:
  - Aspectes formals: trobem la cal·ligrafia, la relació so-grafia, la distribució de l'espai, els marges...
  - Aspectes lingüístics: trobem la morfologia, la lexicologia, la semàntica, la gramàtica...
  - Aspectes discursius: trobem el procés de composició del text, les propietats del text...

• Parlar
  És expressar el nostre pensament a través del llenguatge articulat de forma coherent, clara i amb correcció i adequació a la situació comunicativa. En l'actualitat, parlar és una habilitat indispensable per aconseguir els nostres objectius, per relacionar-nos amb els altres i per establir vincles. 

• Escoltar
  És comprendre un missatge a partir d'engegar un procés cognitiu de construcció de significat i d'interpretació d'un missatge.
  Demana un paper actiu i participatiu, un respecte per l'emissor i ser objectiu per entendre què ens vol dir. També descobrir els propòsits de l'orador i les idees principals del seu missatge reaccionant a aquest i parlant quan l'orador acaba.
  Escoltar requereix un major esforç del que es fa per parlar: fa falta de l'empatia del que escolta i no tothom té aquesta capacitat o no l'ha desenvolupat adequadament.

Canal Oral - Canal Escrit

Per a que hi hagi comunicació cal que existeixi una intenció comunicativa i una interacció dels components: relació emissor-receptor, un codi, un canal, un missatge...
El fet de comunicar-se es pot fer de dues maneres: a través del canal escrit i el canal oral.


Cal dir que per dominar el codi escrit s'han d'adquirir coneixements, però molts d'aquests coneixements ja es dominen gràcies al codi oral. Altres s'hauran d'aprendre ja que el codi escrit presenta unes característiques pròpies, diferents a les del codi oral.

Trobem diferències contextuals (temps, espai, relació entre els interlocutors...) i diferències textuals (del text).

• Per exemple, entre les diferències contextuals:

Codi Oral	Codi Escrit
A través del canal auditiu	A través del canal visual. Més capacitat de transmetre informació que amb el canal auditiu.
El receptor rep els diferents signes del text un darrere l’altre.	El receptor rep  els diferents signes del tex tots alhora.
Comunicació espontània: es pot modificar el que ja s’ha dit.	Comunicació elaborada: es pot corregir el text i refer-ho si cal.
Comunicació immediata en el temps o l’espai.	Comunicació diferida en el temps i l’espai.
Comunicació efímera: sons perceptibles cert temps.	Comunicació duradora: les lletres es graven en un suport que perdura.
S’utilitza els codis no verbals: moviment del cos, postura, el to, la mirada...	S’utilitzen poc els codis no-verbals: disposició de l’espai i el temps, el suport...
Hi ha interacció durant l’emissió del missatge.	No hi ha interacció entre emissor i receptor.
El context extralingüístic és molt important: codis no-verbals, la dixi...	El context és poc important. Es crea mentre s’escriu el text.

La relació oral-escrit ha estat concebuda de formes molt diferents al llarg del temps.Segons Vigner són diferents i autònoms. Diu que l’escrit no depèn de l’oral. Recorda que no hi ha una correspondència entre sons i grafies que estableixi un paral·lelisme entre els dos codis. Aquests arguments justifiquen l’autonomia dels dos codis i la necessitat de tractar-los per separat en l’aprenentatge de llengües.En canvi, Scinto defensa que l'oral i l'escrit comparteixen característiques estructurals tot i que fan funcions diferents i complementàries.

CARACTERÍSTIQUES/PROPIETATS DEL TEXT (o DISCURS)

Són les qualitats del discurs o l'escrit quan actua com a missatge en una situació comunicativa. Això fa referència a un text/discurs significatiu. 

• Propietats descriptives: analitzen i expliquen el funcionament d'algun aspecte lingüístic. Trobem l'adequació  la coherència i la cohesió.
• Propietats prescriptives: determinen les normes d'ús. Trobem la correcció i la variació

La escriptura és segurament la capacitat més complexa ja que es necessiten uns nivells de coneixements lingüístics.
Parlar i escoltar són competències que aconseguim gràcies a l'herència i, en canvi llegir i escriure són habilitats més complexes que necessiten un procés d'aprenentatge. És per això que s'aconsella un estudi continu d'aquestes dues competències lingüístiques ja que mai estem del tot "preparats".
En la meva opinió, penso que tot i que ambdós (codi oral i codi escrit) siguin diferents si que tenen alguns aspectes en comú.